L'estanyol del Vilar

L'Estanyol del Vilar és el més gran dels estanyols. Està situat just al sud, al límit amb el municipi veí de Porqueres i connectat amb l’Estany mitjançant un petit canal artificial que es va fer l'any 1949. A sobre s'hi va fer un pont de pedra molt maco, però que amb el temps és va fer vell i perillós, per fer-s'hi mal. Fa uns 7 anys que el varen canviar per un de més modern. Aquesta reixeta que es veu dintre l'aigua es per a que els peixos no s'escapin i així cada dia n'hi hagin més a l'estanyol. 

No és molt gran: té uns 12.450 metres quadrats i poca fondària, una màxima de 10 metres.

Formació dels Estanyols

El procés de formació dels estanyols comença quan les aigües que circulen per l'aqüífer de calcàries es posen en contacte amb les capes superiors de guixos, sobre les quals exerceixen una pressió hidrostàtica elevada; aquesta situació condueix a una ràpida dissolució de guixos, de manera que es produeixen grans cavitats o coves d'aigua a poca profunditat. Quan les condicions meteorològiques fan que l'aqüífer disminueixi el seu volum d'aigua, aquestes grans bosses queden buides. Per efectes gravitacionals, el terreny es col·lapsa i tenen lloc els enfonsaments del sòl.

Autor: Coma Vila, Miquel

En aquest estanyol, per les Festes de la Mare de Déu d'Agost, el dia 16, fa més de cent anys que s'hi fa el concurs de pesca. Hores abans els pescadors es troben davant de l'Ajuntament i acompanyats d'una orquestra van caminant al so de la música fins al número que cadascú té a la vorera de l'aigua. Són tota una colla.

L’aigua de l’estanyol, té un verd fosc intens, i en canvi la de l’Estany, és més transparent, potser més d'un blau clar.

Aquest peixos s'estan passejant a la vora, a mitja tarda d'un diumenge del mes de juliol.

Aquests dos ànecs que neden sobre l'aigua sembla que caminen sobre l'herba (fotos fetes a mig matí)

Aquest dos estan jugant tirant-se aigua l'un a l'altre, sense tenir cap problema (i tants que n'hi ha en aquest mon). 

Els aneguets tenen dret a somiar!
L´aneguet,

petit, bufó,
de groc llampant,
estrenat aquell dia...
neda per mars
d´escuma blanca,
somia un món
on les ales
són de veritat
i les plomes
no són pintades;
petit, bufó,
de groc llampant...

De sobte,
una mà innocent
estira la cadena
i el mar desapareix
entre plors
pel fons
de la banyera.
L´aneguet,
petit, bufó,
nota que el groc
s´escola
per la claveguera.

La noia
l´agafa, l´eixuga,
el besa
i el posa, de nou,
al prestatge.
L´aneguet,
petit, bufó,
no ha nascut
per somiar...
ploren sons ulls
de plàstic.  

Un relat de: Capdelin